El patrimoni de la Plana de l’Arc reflecteix la petjada de múltiples civilitzacions, des de l’art rupestre fins als vestigis íbers, romans i medievals, configurant un territori ple d’història.
Fes clic en els diferents punts del mapa interactiu per a consultar tota la informació.
Aquesta església amb aspecte de fortalesa es va edificar el 1614 al cim del turó sobre el qual s’assenta Benlloc. És una església de tipus basilical amb façana renaixentista. Amb el creixement de la població i l’ampliació de la muralla el 1650, l’església i el campanar van quedar adossats a la muralla. Per això, atesa la situació estratègica i l’aparença de torre defensiva, amb els seus 20 metres d’altura, és molt possible que el campanar es fera servir per a tasques de defensa o vigilància. Si tens curiositat per veure una de les campanes més antigues de tota la Comunitat Valenciana, només cal que agafes aire i puges els 150 escalons de l’escala de caragol fins a la sala de campanes. Com a premi, podràs gaudir d’unes de les vistes més espectaculars de Benlloc.
Els patrons de Benlloc, Abdó i Senén, coneguts com els «sants de la pedra» perquè protegeixen els camps dels temporals i de la pedra, comparteixen la titularitat d’aquesta ermita construïda el 1445. El 1498, un curiós gir del destí va atorgar la titularitat principal a la Mare de Déu de l’Adjutori. Conta la tradició que la devoció a aquesta Mare de Déu va començar amb uns mariners portuguesos agraïts pel bon vent que havien tingut durant el viatge. L’edifici actual, barroc i sobri, és una ampliació del temple que data de 1942. Envoltada d’una zona recreativa i d’arbres, l’ermita està considerada Bé de Rellevància Local, en la categoria de Monument d’Interés Local.
Ja als afores de Benlloc, al costat de la CV-156 en direcció a la Vall d’Alba, trobem l’ermita dedicada a la Mare de Déu de Loreto. És un temple menut i bonic, construït amb maçoneria i reforços de carreus als costats, amb coberta de teula a dues aigües i façana restaurada recentment. L’ermita es va construir a instàncies del rector Salvador Andreu, que el 1666 va demanar llicència al vicari general de Tortosa, Pere Màrtir Aycart. La primera missa s’hi va celebrar el 1698 i ací reposen les restes del promotor, tal com certifica una làpida a la façana.
Marca aquesta parada en la teua visita i regala’t algunes de les vistes més espectaculars del paratge natural del Prat de Cabanes-Torreblanca i de la mar. El Quartico és una partida rural situada a 9 quilòmetres del nucli de Benlloc, que té l’origen en els repartiments de terres posteriors a la reconquesta. Formada per un grup reduït de masies, hi destaca una ermita neogòtica i un calvari. Tots dos es van construir per iniciativa d’un particular que després els va cedir a la població com a mostra d’agraïment per la salvació del seu fill.
La Via Augusta, antiga calçada romana, travessa el terme de Benlloc com a testimoni del passat imperial. Aquest corredor històric connectava ciutats mediterrànies i facilitava el comerç i les comunicacions. Hui, el seu traçat inspira rutes culturals i paisatgístiques que posen en valor el patrimoni arqueològic i la identitat local de la comarca.
Aquesta església es va construir al segle XVII exactament al mateix lloc on s’alçava el castell, fent coincidir l’absis amb el de l’església actual. Al llarg del segle XVIII va experimentar diverses reformes que li van donar la configuració actual. El 1740 es va fer la portada classicista que veiem hui. Al centre, dins d’una fornícula, destaca la imatge de Sant Bartomeu, patró de la població. L’església té tres naus i conserva algunes peces d’orfebreria, entre les quals un calze del segle XVI. A més de campanes espectaculars, com la de Sant Bartomeu de 1820 —de 105 cm de diàmetre, 80 cm d’altura i 680 kg de pes—, a la torre també trobem el mecanisme que feia funcionar el rellotge de 1892 donant-li corda.
L’ermita del Calvari de Vilanova d’Alcolea té catorze capelles al voltant i es va construir entre els segles XVII i XVIII per iniciativa dels franciscans. El calvari reprodueix l’itinerari del viacrucis de Jerusalem. Al peu del pendent comença la primera estació, amb una capella de pedra tallada que conserva una pintura ceràmica de la condemna a mort de Jesús. A mesura que pugem per les parcel·les escalonades, recorrem onze capelles decorades amb ceràmiques d’Onda i l’Alcora del segle XVIII. A dalt hi ha una esplanada amb la capella del Calvari, presidida pel Crist crucificat a l’altar major. És la dotzena capella; a la dreta, a l’exterior, n’hi ha dues més que completen el viacrucis.
Sabíeu que l’autopista del Mediterrani segueix, en molts trams, el mateix itinerari que la Via Augusta? Passat i present s’uneixen en una cosa tan essencial com les comunicacions. Durant el domini romà es va establir el sistema de comunicacions més perfeccionat de l’edat antiga. Es va construir una xarxa de calçades ràpides i segures que connectaven els punts més allunyats amb el centre de l’Imperi: Roma. Hi circulaven funcionaris, comerciants, militars i altres viatgers. El tram que travessa Vilanova d’Alcolea unia Gades (Cadis) amb Roma. Per aquesta ruta es transportaven oli, blat, cavalls i altres mercaderies. I ja hi havia senyalització! A la partida de l’Hostalot, per exemple, es va trobar un mil·liari, una pedra que indicava les distàncies en les principals vies de comunicació. Hui es pot veure exposat a la planta baixa de l’ajuntament de Vilanova.
Igual que ara, quan viatgem, a la Via Augusta es van construir mansions on els viatgers podien descansar o canviar els cavalls. Era un servei ben organitzat que assegurava la comunicació regular de la correspondència i els encàrrecs. La mansió solia tindre planta baixa amb rebedor, pati i jardí, habitacions per als viatgers, menjador, cuina i magatzem. A la primera planta hi havia les dependències dels propietaris: tota una casa rural de l’època. Vilanova conserva les restes de la mansió d’Ildum, a la partida de l’Hostalot. En una excavació de 600 m² s’han documentat restes arquitectòniques i materials dels segles II i III de la nostra era, entre els quals destaca una sepultura d’una dona jove que tenia una mà sobre el pubis mentre amb l’altra sostenia un vas menut de vidre.
Construïda el 1902 en honor a Sant Joan Baptista i a la Immaculada Concepció, actualment disposa de nous retaules de fusta, incorporats coincidint amb el centenari de l’església. El projecte va incloure la instal·lació d’un retaule major format per tres blocs: el central, a més d’acollir les tres imatges que ja hi havia a la parròquia, conté huit talles del calvari en alt relleu. Als dos costats s’hi van afegir sis retaules del viacrucis, tot fet amb fusta de cedre tallada a mà.
Es va construir arran de la segregació de la Vall d’Alba del municipi de Vilafamés l’any 1925.
Ja al segle XVII (1688) hi havia una capella-ermita que, més tard, al segle XX (1921), es va ampliar per a adaptar-se a les necessitats del nucli de població. Es va tornar a ampliar el 1976, fins a adquirir l’aspecte actual. La parròquia de la Mare de Déu dels Àngels, al nucli de la Barona, actualment dependent de la Vall d’Alba, data de 1959 i es va edificar sobre les restes de temples anteriors. Entre les seues singularitats, conserva un arxiu inclòs en el Cens-guia d’Arxius d’Espanya i Iberoamèrica, i destaca el llenç de la Mare de Déu asseguda amb el Xiquet i els àngels, del segle XVIII, que es conserva a l’interior.
L’ermita de Sant Cristòfol és una construcció recent que ens proposa un pla perfecte per a passar el dia. Se situa en un paratge de gran bellesa ecològica i ofereix unes vistes espectaculars del terme municipal. També disposa d’una zona de paellers, jocs infantils i piscina, i acull l’hotel i restaurant L’Ermita. Una bonica tradició uneix els veïns i veïnes de la zona i dona la benvinguda a tots els visitants: arribar en romeria al paratge de la «muntanyeta».
Conta la llegenda que una gran lluna silenciosa va veure com es construïa en una sola nit l’Arc de Cabanes. Els habitants d’aquestes terres, sorpresos, el van descobrir ben alçat l’endemà, sense saber-ne la procedència. Aquest monument de l’Imperi Romà, del segle II dC, té l’estructura d’un arc triomfal i encara sembla xiuxiuejar secrets que podem sentir prop dels seus grans blocs de pedra calcària. Construït amb carreus units sense argamassa, conserva els pilars que el sostenen. Situat a dos quilòmetres de Cabanes, sobre la Via Augusta —hui Camí dels Romans—, és una de les peces més rellevants del patrimoni arqueològic valencià.
A qui deus el teu nom? A un avantpassat, a un paratge natural, al cinema? El Portal de Sitjar deu el seu nom a l’indret on es troba, ple de màgia: un «sitjar» és un lloc abundant en sitges. Antigament, la plaça tenia una sitja subterrània per a guardar les recaptacions i les collites. Travesses el portal i sents el batec de la pedra que t’explica la seua història, una empremta del conjunt de muralles i reductes fortificats que van protegir Cabanes durant l’edat mitjana. Dels quatre grans portals construïts al segle XIV, conservats fins al 1857, que donaven accés a l’antiga alqueria, el Portal de Sitjar comunica la plaça del Sitjar amb el carrer del Carme i manté la seua bellesa, reclamant la nostra mirada.
Els materials inerts són, sens dubte, el cor dels segles. La pedra, el ferro i la fusta reflecteixen l’essència de l’antic Palau dels Bisbes de Tortosa, que hui acull l’ajuntament. L’exterior d’aquest edifici del gòtic valencià, construït al segle XV i situat a la plaça de l’Església, ens crida l’atenció amb l’arcada que dona al carrer de Sant Mateu i el finestral d’arcs trilobulats. Sota l’arcada hi havia l’antiga presó d’homes i, a l’interior, la de dones. Aquest edifici, escenari de tants segles d’història, va patir el bombardeig de la Guerra Civil, que en va destruir una part de la façana. Afortunadament, l’esforç de Cabanes li ha retornat la bellesa original i fins i tot ha fet aflorar detalls arquitectònics amagats durant segles.
La sal és l’única roca comestible per a l’ésser humà i, a Cabanes, també dona nom a una platja i a una fortalesa. La Torre de la Sal és una gran torre de guaita que comparteix nom amb la platja i evoca les salines de la zona. Des de finals del segle XV i principis del XVI, Cabanes disposava de cinc torres defensives que formaven part del sistema de vigilància de la costa valenciana. Aquesta torre és de planta quadrada, amb 6,50 metres d’amplària. Té carreus a les cantonades i maçoneria irregular a la resta de la construcció. Les torres, que encara jalonen la costa, estaven distribuïdes estratègicament i es comunicaven amb senyals de foc i fum per a avisar dels atacs dels pirates.
El seu nom d’origen àrab, «Al-balat», significa «camí empedrat». Als peus del castell trobem l’església-fortalesa, originàriament dins del recinte emmurallat i dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció. El conjunt està construït amb maçoneria, paredat i carreus que reforcen les cantonades. Els cossos de l’absis i la torre es van afegir posteriorment; aquesta última probablement al segle XVI, coincidint amb la construcció intensa de torres al litoral valencià davant de l’amenaça dels pirates.
Viatjar en el temps és, de vegades, un somni que es fa realitat! D’origen musulmà, com revela el número màgic tres, el castell té alcassaba, albacar i poblat. El castell de Miravet va ser conquerit pel Cid i, més tard, va pertànyer als dominis de Pere I. A banda de les torres i les muralles defensives, destaca la bona conservació dels aljubs, els carrers i les cases, així com de les restes de l’antiga església dedicada a Sant Martí i Sant Bartomeu. Encara s’hi poden apreciar els arrencaments dels arcs apuntats i de mig punt i el mur de la quibla amb el mihrab al centre, que demostra que abans de ser església es va utilitzar com a mesquita. És impossible no transportar-se a una altra època quan el visites!
L’església parroquial de Sant Joan Baptista, del segle XVIII, destaca per la seua colossal façana barroca, presidida per una gran escultura del sant, patró de la població, obra de l’escultor Cristòfol Maurat i Marco, veí de Cabanes. L’interior, també barroc, té tres naus, un creuer espaiós i una gran cúpula, i constitueix el segon temple més gran de la diòcesi de Sogorb-Castelló. Té un campanar robust que acull la campana coneguda com «la Grossa», una peça única i molt estimada pels veïns de Cabanes. A l’interior hi ha obres dels pintors castellonencs Traver Calçada i Gabriel Pastor Sanchis, així com les col·leccions museístiques de la Parròquia i de la Mare de Déu de les Santes, grans atractius culturals de Cabanes.
És coneguda popularment com l’ermita de les santes Àgueda i Llúcia. La tradició conta que, en aquest indret, les santes es van aparéixer a un ermità per a encomanar-li la construcció d’una ermita. Les santes màrtirs comparteixen la titularitat amb la patrona de Cabanes, la Mare de Déu del Bon Succés o Mare de Déu de les Santes. L’ermitori és un conjunt extens d’edificacions que inclou l’ermita, l’habitatge de l’ermità i una espaiosa casa hostatgeria. L’interior és d’una sola nau. A la dreta hi ha la capella de la Mare de Déu del Bon Succés amb la seua imatge. Els llocs d’honor de l’altar major del presbiteri estan reservats per a les imatges de les santes Àgueda i Llúcia, de les quals també es conserven relíquies.
Aquest poblat, descobert el 1915, va estar habitat fa entre 4.000 i 2.500 anys, durant l’edat del bronze i la primera edat del ferro. La majoria de les estances es destinaven a magatzem i només unes poques eren habitatges o zones nobles. Els objectes recuperats mostren una forta vinculació comercial amb els fenicis, dels quals obtenien objectes metàl·lics de ferro, plom i altres aliatges, així com vi transportat en àmfores, un producte fins aleshores desconegut que prompte es va apreciar molt. A uns 300 metres del poblat hi ha les restes d’un sepulcre funerari utilitzat durant el segon mil·lenni abans de Crist per a dipositar-hi els difunts, probablement del mateix poblat. Les excavacions van permetre recuperar restes humanes d’almenys cinc individus, tot i que n’hi podrien haver estat molts més. És especialment interessant perquè representa un tipus d’enterrament de tradició megalítica únic a la zona de Castelló i els territoris limítrofs.
No et perdes l’ermita dedicada a la Mare de Déu de la Font, on es venerava una imatge de pedra de 32 centímetres del segle XV. Ni més ni menys! Era una imatge de la Mare de Déu dreta amb la singularitat de portar el Xiquet al braç dret. Duia corona reial, decorada amb flors de lis, i els cabells partits que li queien abundants sobre els dos muscles. La imatge va ser destruïda el 1936 i restaurada posteriorment amb molta delicadesa.
L’església va dependre de la de Vilanova d’Alcolea fins al 19 de març de 1828, data en què es va erigir en parròquia. Està dedicada a Santa Quitèria. L’antic temple resultava menut i el 1865 va començar la construcció del nou edifici al mateix lloc, amb una nau claustral d’ordre compost i capelles laterals.
Al cim del tossal rocós que acull el nucli antic de les Coves de Vinromà, d’esquena al riu, destaca l’església Vella, o de la Mare de Déu dels Desemparats, antiga parròquia de la vila. És gòtica amb vestigis renaixentistes, però inicialment va ser una mesquita, orientada d’est a oest seguint la tradició islàmica i mirant cap a la Meca. Amb el culte catòlic, el temple va adoptar una planta rectangular, arcs formers i coberta de fusta a dues aigües. L’edifici es va ampliar progressivament en tres etapes, des del segle XIII fins al XVII. Durant la Guerra Civil es va destruir bona part del temple. La valenta població covarxina va recuperar l’edifici, la restauració del qual va acabar el 1988. Actualment acull actes culturals i és la seu del Centre d’Interpretació de la Vila, on es pot descobrir la història del poble a través de la col·lecció museogràfica.
Què passa si una església se’t queda menuda? Doncs que en construeixes una altra! Així comença la història d’aquest temple, més cèntric i amb més capacitat que l’església de la Mare de Déu dels Desemparats. El 1744, l’arquitecte local Jaume Bort i Milià va fer els primers plànols. Andrés Moreno va projectar i executar les obres fins que la Junta de Fàbrica, el 1786, va nomenar Bartomeu Ribelles Dalmau, que va elaborar un nou projecte per a continuar la construcció. El conflicte entre la tradició barroca i l’academicisme neoclàssic batega entre els seus murs. Les obres es prolongarien fins al segle XIX. La destrucció durant la Guerra Civil va ser important, però es van respectar els altars neoclàssics i la decoració interior. També es conserva una valuosa col·lecció d’orfebreria i ornaments litúrgics.
Alceu la mirada i contempleu aquest edifici amb façana de carreus treballats! La capella està dedicada al Sant Crist del Calvari i es distingeix per la immensa cúpula de teules blaves que la cobreix. És un dels pocs temples de planta octogonal que han sobreviscut. A l’interior destaquen els frescos amb imatges de la Passió, obra de l’artista Joaquim Oliet. Com és habitual en una ermita dedicada al Calvari, abans d’arribar-hi trobem les diferents estacions del viacrucis que il·lustren la Passió de Crist.
Que la retolació forma part de la nostra vida quotidiana és evident. Sabem que aquesta ermita es va construir a principis del segle XVII perquè damunt de la porta hi ha inscrita la data de 1614. Tot indica que es va alçar per a commemorar el segon centenari del pas del sant per aquestes terres. És un bé de rellevància local. El temple està construït amb maçoneria, llevat de l’arc de la porta i de la part superior dels contraforts, fets amb carreus per a reforçar-ne l’estructura. La coberta és de teula a dues aigües.
Les parets d’aquesta casa senyorial podrien explicar-nos mil històries gràcies a la seua antiguitat. Visitar-la és mirar per l’espiell dels segles. Construïda a l’edat mitjana, té dues plantes i un soterrani. La planta baixa, de gran valor decoratiu i amb finestrals enormes per a aprofitar la llum natural, estava destinada als propietaris i tenia cuina, menjador, biblioteca i diverses alcoves. A la planta superior hi havia dormitoris, terrassa, graner i dependències del servei. El soterrani es feia servir per a elaborar vi i oli, amb un molí i una premsa, i també com a magatzem. Una gran escala central connecta la casa. Quantes històries hauran vist aquells escalons!
La màgia de l’aigua, el seu poder i la seua força, es fan presents en aquesta font que data de 1885, segons consta en un plànol de l’eixample més antic del municipi. La jerarquia dels usos de l’aigua i les seues connexions l’ajuden a preservar-se de possibles contaminacions. Primer hi ha un doll per al consum humà, que permet omplir cànters, botelles o garrafes; més avant trobem un abeurador, després un llavador i, finalment, l’aigua sobrant es destina al reg dels horts pròxims. Antigament, la Font de Company era el lloc designat pels jurats, on es trobaven els símbols del poder i de la justícia de la vila.
Si et situes davall del Portalet, probablement sentiràs el ressò d’una de les antigues entrades a la vila, l’única que es conserva del castell. Està format per un doble arc de mig punt, amb la porta d’accés i quatre arcs que comparteixen un punt de suport. Davall del porxe que formen els arcs trobem la imatge de Sant Roc, patró del poble. Era un lloc de pas per on entraven persones i mercaderies, i un espai destacat per a allò que hui anomenaríem fer contactes.
Un conjunt sol definir-se per una propietat compartida per tots els elements: ací, sens dubte, la bellesa. Aquest conjunt està envoltat per una muralla construïda al segle XIV que engloba diverses edificacions urbanes i els edificis emblemàtics del municipi. En el traçat dels carrers podem distingir dues zones: la superior, amb vies estretes i sinuoses, i la inferior, amb carrers més rectilinis, adaptats a la topografia. El 2005 el conjunt va ser declarat Bé d’Interés Cultural.
Aquest castell mostra, en la torre central circular, les empremtes de l’arquitectura carlina del segle XIX, un dels pocs exemples que es conserven a la Comunitat Valenciana. Però el seu origen és molt anterior. Situat a la part més alta de la vila, on hi ha indicis de poblament previ, l’ús com a castell és d’origen andalusí. Conquerit per Jaume I el 1233, ha experimentat diverses reformes al llarg de la història. Les restes més antigues daten del segle XIV, quan el mestre de l’Orde de Montesa va obligar la població de Vilafamés a reparar i reforçar les fortificacions.
Alceu la mirada i contempleu aquest edifici amb façana de carreus treballats! La capella està dedicada al Sant Crist del Calvari i es distingeix per la immensa cúpula de teules blaves que la cobreix. És un dels pocs temples de planta octogonal que han sobreviscut. A l’interior destaquen els frescos amb imatges de la Passió, obra de Joaquim Oliet. Com és habitual a les ermites dedicades al Calvari, abans d’arribar-hi trobem les diferents estacions del viacrucis que il·lustren la Passió de Crist.
La construcció va començar el 1594, amb planta traçada pel mestre de la seu de Tortosa Martí de Mendoza i adjudicada per a l’execució a Joan Palacios. El 1778 es va reformar, amb l’ampliació del creuer, la capella de la Comunió i un nou presbiteri. El retaule major, de principis del segle XVII, va ser traçat per Agustí Sanz i adjudicat a Bernat Monfort. Destaquen la decoració pictòrica al fresc de la capella de la Comunió i les petxines de la cúpula, obra de J. Oliet, així com els ornaments, l’orfebreria i el sòcol de ceràmica valenciana del segle XVIII.
L’església de la Sang constitueix el primer recinte d’època cristiana de la localitat. Després de la conquesta de la vila per Jaume I, es va construir aquest temple dedicat a Santa Maria. Originàriament era una església de les anomenades «de reconquesta», d’una sola nau amb arcs diafragma que sostenien la coberta de fusta, a dues aigües o plana. En la construcció es van aprofitar elements arquitectònics preexistents, com un aljub d’època hispanomusulmana, utilitzat com a cripta funerària, i una part de la muralla.
L’ermita de Sant Miquel és un exemple d’arquitectura religiosa senzilla i molt arrelada a la vida local. Construïda el 1640 gràcies al llegat de Pere Albella, presenta una façana ampla i un porxe porticat que convida al recolliment. Aquest espai, vinculat a la devoció popular, manté viva la memòria històrica i espiritual del territori.
Un jaciment que provoca un efecte sorprenent. Un abric pròxim al castell acull un magnífic conjunt de pintura rupestre esquemàtica distribuït en tres plafons. El primer mostra un motiu format per una espiral i uns traços descendents que podrien representar una figura humana esquematitzada. El plafó central conserva restes de cercles concèntrics que podrien formar part d’una gran figura ocular. En el tercer, els motius semblen organitzar-se al voltant d’una figura ocular situada al centre; a l’esquerra hi ha sèries de punts i barres roges i blanques i, a la dreta, dues figures tectiformes.
El jaciment arqueològic dels Estrets – el Racó de Rata, datat entre els segles III i I aC, durant el període ibèric tardà, se situa a l’esperó sud-oriental del Tossal d’en Bosch. Hi destaca una muralla potent a la qual s’adossen torres quadrangulars i circulars. A l’interior hi ha carrers i cases amb parets de més de dos metres d’altura, fet que indica l’existència d’un pis superior. També s’hi han documentat zones de treball domèstic, com la molta de cereals, els magatzems o els telers, i restes humanes associades a rituals de protecció dels habitatges.
Entre 2017 i principis de 2018, l’ajuntament va impulsar un projecte per a posar en valor les restes conservades de l’aeròdrom. La iniciativa, amb la participació d’arqueòlegs i especialistes en història militar, va donar com a resultat un gran espai a l’aire lliure concebut com un museu, on podem comprendre millor el desenvolupament de la guerra aèria a l’est de la península a través de les restes del camp. Entre els elements conservats hi ha zones de trinxeres transitables, un barracó de cuines, la torre de telecomunicacions, un refugi antiaeri de l’Estat Major, un altre refugi elemental i un polvorí. S’hi afegeixen les siluetes a escala real d’un pilot de la Legió Còndor i d’un avió Polikarpov I-15, una placa commemorativa i altres elements. Tot el conjunt compta amb plafons informatius en diverses llengües, aparcament i zona de pícnic.
El patrimoni de la Plana de l’Arc reflecteix la petjada de múltiples civilitzacions, des de l’art rupestre fins als vestigis íbers, romans i medievals, configurant un territori ple d’història.
Enllaç a Google Maps
Aquesta església vestida de fortalesa va ser edificada en 1614 al cim del turó sobre el qual s’assenta el poble de Benlloc. L’església és de tipus basilical amb façana renaixentista. Amb el creixement de la població i l’ampliació de la muralla en 1650, l’església i el seu campanar queden adossats a la muralla i, per això, aprofitant la seva situació estratègica i l’aspecte de torre amb els seus 20 metres d’altura, és molt possible que el campanar s’utilitzara en tasques defensives o de vigilància. Si tens la curiositat per veure una de les campanes més antigues de tota la Comunitat Valenciana, només has de prendre aire i ascendir per l’escala de cargol de 150 escalons que et portarà a la planta de campanes. Com a premi per la teua gesta, podràs gaudir d’una de les vistes més espectaculars de Benlloc.
Enllaç a Google Maps
Els patrons de Benlloc, Abdon i Senen, coneguts com a “sants de la pedra”, protectors dels camps davant tempestes i calamarsa, són co-titulars d’aquesta ermita construïda en 1445. En 1498, una curiosa volta del destí atorga el privilegi en la titularitat a la Mare de Déu de l’Adjutori. Conta la tradició que la devoció a aquesta verge la inicien uns mariners portuguesos agraïts pel bon vent que havien tingut en el seu viatge. L’edificació actual, barroca i sobria, és una ampliació del temple que data de 1942. Rodejada de zona recreativa i arbolat, l’ermita té consideració de Bé de Relevància Local amb la categoria de Monument d’Interès Local.
Enllaç a Google Maps
Ja a les afores de Benlloc, junt a la CV-156 en direcció a Vall d’Alba es troba l’ermita dedicada a la Verge de Loreto. Es tracta d’un petit i bonic temple, construït en mamposteria amb reforços de sillares als costats i coberta de teules a dues aigües, la façana de la qual ha estat restaurada recentment. L’ermita va ser construïda a instàncies del parròquies Salvador Andreu, que en 1666 va sol·licitar llicència al vicari general de Tortosa, Pedro Mártir Aycart. La primera missa se celebra en 1698 i aquí reposen els restes del seu promotor com certifica una làpida a la façana.
Enllaç a Google Maps
Marca aquesta parada en la teua visita i regala’t algunes de les vistes més espectaculars del paratge natural del Prat de Cabanes-Torreblanca i el mar. El Quartico és una partida rural situada a 9 Km del terme municipal de Benlloc que té el seu origen en l’època dels repartiments derivats de la reconquesta. Conformada per un reduït grup de masies, destaca una petita ermita neogòtica i un calvari. Ambdós foren construïts per un particular que les cedí a la població en agraïment per la salvació del seu fill.
Enllaç a Google Maps
Texto Vía Augusta
enllaç a Google Maps
Conta la llegenda que una gran lluna sigil·losament va veure construir en una sola nit l’Arc de Cabanes. Els pobladors d’aquestes terres, sorpresos, el van descobrir poderosament erecte, al dia següent, sense conèixer la seva procedència. Aquest monument de l’Imperi Romà, del segle II d.C., amb l’estructura d’un arc triomfal, murmura, encara, secrets que podem sentir a prop dels seus grans blocs de pedra calcària. Realitzat amb sillares de granit units sense argamassa, es conserven els pilars sobre els quals recolza. Situat a 2 km de Cabanes i sobre la Via Augusta, hui Camí dels Romans, és una de les peces més rellevants del patrimoni arqueològic valencià.
enllaç a Google Maps
A qui deus el teu nom? A un avantpassat, a un paratge natural, al cinema? El Portal de Sitjar se’l deu a l’emplaçament en què es troba, pura màgia: “Sitjar: lloc abundant en silos”. Antigament, la plaça constituïa un silo subterrani per custodiar les recaptacions i recol·leccions. Traspasses el portal i sents el batec de la pedra que t’explica la seva història, petjada del conjunt de muralles i reductes fortificats que protegiren, durant l’Edat Mitjana, Cabanes. Dels 4 grans portals construïts en el segle XIV i conservats fins a 1857 que donaven accés a l’antiga alqueria, el Portal de Sitjar, que comunica la plaça del Sitjar amb el carrer del Carmen, manté la seva lleugeresa i reclama ferma la nostra mirada.
enllaç a Google Maps
Els materials inerts són, sense dubte, el cor dels segles. La pedra, el ferro i la fusta reflecteixen l’essència de l’antic Palau dels Bisbes de Tortosa que alberga, hui, l’Ajuntament. L’exterior d’aquest edifici del Gòtic Valencià construït en el segle XV i ubicat a la plaça de l’Església, interpel·la la nostra atenció amb la seva arcada volcada sobre el carrer Sant Mateu o la seva finestra amb arcs trilobulats. Sota l’arcada es troba l’antiga presó d’homes i a l’interior, la de dones. Aquest edifici, escenari de tants segles, ha sentit de prop el bombardeig de la Guerra Civil al quedar part de la seva façana completament enderrocada. Per fortuna, l’esforç de Cabanes li ha tornat la seva bellesa original i fins i tot ha tret a la llum detalls arquitectònics ocults durant segles.
enllaç a Google Maps
La sal és la única roca comestible per l’ésser humà i, a Cabanes, és, a més, una platja i una fortalesa. Torre La Sal és una gran vigia que comparteix nom amb la platja i evoca les salines de la zona. Cabanes compta des finals del segle XV i principis del XVI amb cinc torres defensives que formaven part de l’entramat de torres de la costa valenciana. La seva estructura és de planta quadrada amb 6,50 metres d’ample. Disposa de sillares a les cantonades i de mamposteria irregular en la resta de la construcció. Aquestes torres, que jalonen hui la costa, estaven construïdes estratègicament al llarg del territori i entre elles es comunicaven mitjançant foc i senyals de fum per avisar dels atacs dels pirates.
enllaç a Google Maps
El seu nom d’origen àrab, “Al-balat”, significa “cami empedrat”. Baix dels peus del castell trobem la seva Església-fortalesa, originàriament dins del seu recinte emmurallat i dedicada a la Mare de Déu de l’Assumpció. El conjunt està construït en maçoneria, sillarejo i sillares per reforçar les seues cantonades. Els cossos de l’absis i la torre són afegits posteriorment, l’últim probablement al segle XVI, coincidint amb el procés d’intensa construcció de torres en el litoral valencià davant l’amenaça pirata.
enllaç a Google Maps
Viure en el temps és, de vegades, un somni amb pell de realitat! D’origen musulmà, com revela el número màgic tres, posseeix: alcassaba, albarca i poble. El castell de Miravet va ser conquerit pel Cid i més tard va pertànyer als dominis de Pere I. A més de les torres i muralles de finalitat defensiva, destaca la bona conservació dels aljubs, els carrers i les cases, així com els restos de l’antiga església dedicada a Sant Martí i Sant Bartomeu, en la qual encara poden apreciar-se els arranques dels arcs apuntats i de mig punt, així com el mur de la quibla amb el mihrab al centre que demostra que abans de ser església va ser utilitzada com a mesquita. Impossible no transportar-se a una altra època quan la visites!
enllaç a Google Maps
L’Església Parroquial de Sant Joan Baptista, del segle XVIII, destaca per la seva colossal façana barroca en la qual trobem una gran escultura del sant, patró de la població, i obra de l’escultor Cristóbal Maurat i Marco, veí de Cabanes. L’interior, també barroc, de tres naus, amb espaiós creuer i una gran cúpula, constitueix el segon temple més gran de la Diòcesi de Segorbe-Castelló. Té un robust campanar on s’ubica la campana més coneguda com La Grossa, una peça única i molt apreciada pels veïns de Cabanes. A l’interior alberga obres dels pintors castellonencs Traver Calçada i Gabriel Pastor Sanchis. I estan ubicades les col·leccions museístiques de la Parròquia i de la Mare de Déu de Les Santes, grans atractius culturals de Cabanes.
enllaç a Google Maps
Se la coneix popularment com l’ermita de les santes Àgueda i Llúcia. La tradició conta que en aquest lloc, les santes es van aparèixer a un ermità per encomanar-li la construcció d’una ermita. Les santes màrtirs comparteixen la titularitat amb la patrona de Cabanes, la Mare de Déu del Bon Succés o Mare de Déu de les Santes. L’ermitge és un conjunt extens i abarrotat d’edificacions que inclou l’ermita, la vivenda per a l’ermitany i una espaiosa casa-hostal. L’interior és d’una sola nau. Al costat dret està la capella de la Mare de Déu del Bon Succés, amb la seva imatge. Els llocs d’honor en l’altar major del presbiteri estan reservats per a les imatges de les santes Àgueda i Llúcia, de les quals també es conserven unes relíquies.
enllaç a Google Maps
Aquest poble, descobert el 1915, va estar habitat entre fa 4000 i 2500 anys, és a dir, en els períodes de l’Edat del Bronze i el Ferro Antic. La majoria de les estances del poble estaven destinades a magatzem, i només unes poques eren vivendes o zona noble. Els objectes recuperats en el jaciment mostren una gran vinculació comercial amb els fenicis, dels quals aconseguien objectes metàl·lics de ferro, plom i altres aleacions, així com vi transportat en ànfores, un producte fins al moment desconegut i ràpidament molt apreciat en l’època. A uns 300 metres del poble es localitzaven les restes d’un sepulcre funerari que va ser utilitzat en el segon mil·lenni abans de Crist per dipositar els difunts probablement del poble del Mortórum. Les excavacions van permetre recuperar restes humanes d’almenys cinc individus, si bé van poder ser bastants més els dipositats en ella. És especialment interessant ja que representa un tipus d’enterrament de tradició megalítica, únic a la zona de Castelló i zones limítrofes.
enllaç a Google Maps
No et perdes l’ermita dedicada a la Verge de la Font, on es venera una imatge de pedra de 32 centímetres del segle XV. Ni més ni menys. Es tractava d’una Verge estant que ofereix la singularitat de portar el Nen al seu braç dret. La Verge portava corona real, flordelisada i cabellera partida que li queia abundant per damunt dels dos espatlles. La imatge va ser destruïda el 1936 i restaurada posteriorment amb suma delicadesa.
enllaç a Google Maps
L’església va estar annexa a la de Vilanova d’Alcolea fins al 19 de març de 1828, data en què es va erigir en parròquia. Està dedicada a Santa Quiteria. El temple antic resultava petit i el 1865 va començar l’edificació del nou en el mateix lloc, que consta d’una nau claustral d’ordre compost, amb capelles laterals.
enllaç a Google Maps
En el cim de la loma rocosa que acull el nucli antic de les Coves, donant l’esquena al riu, destaca l’església vella o de la Verge Maria dels Desemparats, antiga parròquia de la vila. Gòtica amb vestigis renaixentistes, l’església va ser primer mesquita, orientada de llevant a ponent, tal com la religió mahometana prescriu en la Suma i des de llavors mirant a la Meca. Baix el culte catòlic, el temple disposà de planta rectangular, arcs formeros i sostre de fusta a dues aigües. L’edifici es va ampliar progressivament en tres períodes constructius, des del segle XIII fins al XVII. Durant la Guerra Civil es va destruir gran part del temple. La valenta població covarxina va recuperar l’edifici que va acabar de restaurar-se el 1988. Actualment, acull actes culturals i és seu del Centre d’Interpretació de la Vila on es pot conèixer la història del poble a través de la col·lecció museogràfica.
enllaç a Google Maps
Què passa si una església se t queda petita? Doncs que construeixes una altra. I aquest és el començament de la història d’aquest temple, més cèntric i amb major capacitat que l’església de la Verge dels Desemparats. L’any 1744, l’arquitecte local Jaume Bort i Milià va realitzar els primers plànols. Andrés Moreno va projectar i executar les obres, fins que la Junta de Fabricació, el 1786, va nomenar a Bartomeu Ribelles Dalmau, que va fer un nou projecte per continuar amb la construcció. El conflicte entre la tradició barroca i l’academicisme neoclàssic batega entre les seues murs. Les obres continuaran fins al segle XIX. La destrucció durant la Guerra Civil va ser important, però es van respectar els altars neoclàssics i la decoració de l’interior. També, es conserva una important col·lecció d’orfebreria i ornaments litúrgics.
enllaç a Google Maps
¡Levant la mirada i observem aquest edifici de façana construïda per sillares labrats! La capella està dedicada al Sant Crist del Calvari i es pot distingir per la immensa cúpula de teules blaves que la cobreixen. Aquest temple és un dels pocs de planta octogonal que han sobreviscut. A l’interior, destaquen els frescos amb imatges de la Passió de l’artista Joaquim Oliet. Al tractar-se d’una ermita dedicada al Calvari, com és habitual abans d’arribar, trobem les diferents estacions del Vía Crucis on s’il·lustra la Passió de Crist.
enllaç a Google Maps
Que la cartelleria forma part de la nostra vida quotidiana és un fet clar. Sabem que aquesta ermita es va construir a principis del segle XVII, perquè a la part superior de la porta apareix la inscripció de l’any 1614. Tot apunta a que es va realitzar en commemoració del segon centenari del pas del Sant per aquestes terres. És un bé de rellevància local. El temple està construït en mamposteria, excepte l’arc de la porta i el final de la part dels contraforts, que són de sillares per millorar la solidesa estructural. La coberta consisteix en un sostre a dues aigües.
enllaç a Google Maps
Les parets d’aquesta casa senyorial podrien nodrir-nos de mil relats gràcies a la seva longevitat. Visitar-la és esbrinar per la mirilla dels segles. Construïda a l’Edat Mitjana, consta de dues plantes i un soterrani. La planta baixa, de gran valor decoratiu i uns enormes finestrals per proporcionar llum natural, estava destinada als propietaris, i es componia de cuina, menjador, biblioteca i diverses alcoves. A la part superior hi havia dormitoris, terrassa, graner i les dependències del servei. El soterrani s’utilitzava per a la producció de vi i oli, amb un molí i premsa, a més de servir com a magatzem. L’habitatge es connecta per una gran escala central. Què no hauran vist aquells graons!
enllaç a Google Maps
La màgia de l’aigua, el seu poder i la seva força les trobem en aquesta font que data de 1885, segons apareix en un plànol de l’eixample més antic del municipi. La jerarquia de l’aigua i les seues connexions la preserven de possibles contaminacions. En primer lloc, hi ha un xorro per a ús humà, que permet omplir càntirs, ampolles o garrafes; més endavant trobem un abrevadero; després un rentador i, finalment, l’aigua sobrant es subministra als horts adjacents per regar. La Font de Company va ser, antigament, el lloc designat pels Jurats, on es trobaven els símbols del poder i justícia de la vila.
enllaç a Google Maps
Si et col·loques sota el Portalet sentiràs, probablement, el rumor d’una de les antigues entrades a la vila, l’única que es conserva del castell. Està format per un doble arc de mig punt on es mantenen la porta d’accés i 4 arcs en un punt de suport comú. Davant del porxo que formen els arcs trobem la imatge de Sant Roc, patró del poble. Era un lloc de trànsit per on accedien persones i mercaderies, i un espai destacat per allò que hui cridaríem fer xarxa.
enllaç a Google Maps
Construïda l’any 1902 en honor a Sant Joan Baptista i la Immaculada Concepció, compta a l’actualitat amb nous retaules de fusta, incorporats coincidint amb el centenari de l’Església. El projecte incloïa la instal·lació d’un retaul major, compost per tres blocs: el principal, a més d’allotjar les tres imatges existents a la parròquia, està format per un total de vuit talles del calvari en alt relleu. D’altra banda, en els dos laterals, l’obra incorpora sis retaules del viacrucis, tot realitzat en fusta de cedre tallada a mà.
enllaç a Google Maps
Es va construir arran de la segregació de Vall d’Alba del municipi de Vilafamés l’any 1925.
enllaç a Google Maps
Ja existia al segle XVII (1688) una capella-ermita que, més tard, ja en ple segle XX (1921) es va ampliar a les noves necessitats del nucli poblacional, de manera que novament es va ampliar l’any 1976, quedant tal com es pot veure a l’actualitat. La parròquia de Nostra Senyora dels Àngels és un temple construït al nucli poblacional de la Barona, actualment dependent del municipi de Vall d’Alba, data de l’any 1959, i es va edificar sobre els restes de temples anteriors. Com a singularitats posseeix un arxiu censat en el Cens-guia d’Arxius d’Espanya i Ibero-Amèrica i destaca el llenç de la Mare de Déu seient amb Nen i Àngels, del segle XVIII, que es conserva en el seu interior.
enllaç a Google Maps
L’ermita de Sant Cristòfor és una ermita de recent construcció que ens ofereix un pla perfecte per passar el dia. Està situada en un paratge de gran bellesa ecològica i ens ofereix unes vistes espectaculars del terme municipal. A més compta amb zona de paelleros, jocs infantils, piscina i allí es troba l’hotel i restaurant L’Ermita. Hi ha una bonica tradició que uneix a veïns i veïnes de la zona, i que acull a tots els visitants: arribar al paratge de la «montañeta» en romeria.
enllaç a Google Maps
Un conjunt sol definir-se mitjançant una propietat que tots els seus elements posseeixen: en aquest cas, sens dubte, la bellesa. Aquest conjunt apareix envoltat per una muralla, realitzada durant el segle XIV, que engloba en el seu interior les diverses edificacions urbanes així com els edificis emblemàtics del municipi. Podem observar, en el traçat urbanístic, l’existència de dues zones diferenciades; la superior, amb carrers estrets i zigzaguejants, i la inferior, on els carrers són de traçat lineal, adaptades a la topografia. En 2005, es va declarar el conjunt Bé d’Interès Cultural.
enllaç a Google Maps
Aquest castell visibilitza en la torre central circular, les empremtes de l’arquitectura carlina del segle XIX, sent un dels pocs exemples a la Comunitat Valenciana. El seu origen és molt anterior. Situat al capdamunt de la vila, on es documenten indicis de poblament anterior, la seva utilització com a tal és d’origen andalusí. Conquerit per Jaume I en 1233, ha sofert diferents reformes al llarg de la seva història, i els seus vestigis més antics són del segle XIV; moment en què el mestre de l’Ordre de Montesa obliga la població de Vilafamés a reparar i reforçar les fortificacions del lloc.
enllaç a Google Maps
Levantat la mirada i observeu aquest edifici de façana construïda amb sillares labrats! La capella està dedicada al Sant Crist del Calvari i es pot distingir per la immensa cúpula de teules blaves que la cobreixen. Aquest temple és un dels pocs de planta octogonal que han sobreviscut. A l’interior, destaquen els frescos amb imatges de la Passió de l’artista Joaquim Oliet. En tractar-se d’una ermita dedicada al Calvari, com és habitual abans d’arribar, trobem les diferents estacions del Viacrucis on s’il·lustra la Passió de Crist.
enllaç a Google Maps
La seua construcció va començar en 1594, amb planta traçada pel mestre de la Seo de Tortosa, Martín de Mendoza i adjudicada per a la seua realització a Juan Palacios. En 1778 es reforma, prolongant-se el crucer amb la Capella de la Comunió i nou presbiteri. El retaule major, de principis del segle XVII, va ser traçat per Agustín Sanz i adjudicat a Bernardo Monfort.
Destaca la decoració pictòrica al fresc a la Capella de la Comunió i les peixines de la cúpula, obra de J. Oliet, així com interessants ornaments, orfebreria i sòcol de ceràmica valenciana del segle XVIII.
enllaç a Google Maps
L’Església de la Sang constitueix el primer recinte d’època cristiana de la localitat. Després de la conquesta de la vila pel rei Jaume I, es procedirà a la construcció d’aquest temple, dedicat a Santa Maria. En origen es tracta d’una església del tipus denominat de «reconquesta» dotada d’una nau de saló, amb arcs diafragma per sostenir la coberta de fusta, a doble vessant o, bé, plana. En la construcció inicial de l’església, s’aprofitaren una sèrie d’elements arquitectònics preexistents com són un aljub d’època hispano-musulmana, que serà utilitzat com a cripta d’enterrament, i part de la muralla.
enllaç a Google Maps
Texto Ermita de Sant Miquel.
enllaç a Google Maps
Un jaciment que provoca l’efecte WOW. Un abrigo, proper al castell, alberga un espectacular conjunt de pintura rupestre esquemàtica organitzat en 3 panells. El primer mostra un motiu compost format per una espiral i uns traços descendents que podrien representar un antropomorf, una esquematització d’una figura humana. El panell central conserva restes de cercles concèntrics que podrien formar part d’un oculat de grans dimensions. En el tercer panell es localitzen motius que semblen organitzar-se al voltant d’un oculat representat en posició central, a l’esquerra, sèries de puntuacions i barres roges i blanques, i, a la dreta, dos tectiformes.
enllaç a Google Maps
El jaciment arqueològic d’Els Estrets-el Racó de Rata, que data entre els segles III-I a.C., dins del període anomenat Ibèric Tardà, es troba sobre l’espoló sud-oriental del Tossal d’en Bosch. Destaca del poblat una potent muralla a la qual s’adossen torres quadrangulars i circulars. En el seu interior s’hi hallen carrers i habitatges amb parets que superen els 2 metres d’altura, indicant l’existència d’un pis superior; en elles s’han pogut documentar diverses zones de treballs domèstics com mòlt de cereals, magatzem, telers, etc., i restes humanes associades a rituals de protecció de les cases.
enllaç a Google Maps
Entre 2017 i principis de 2018, l’Ajuntament de la localitat va promoure un projecte de posada en valor dels vestigis encara conservats de l’aeròdrom. Aquesta iniciativa, que ha comptat amb el treball d’arqueòlegs i especialistes en història militar, ha donat com a resultat la creació d’un gran espai a l’aire lliure concebut com un museu, en el qual es pot comprendre millor el desenvolupament de la guerra aèria a l’est peninsular mitjançant la visita als restes del camp. Entre els restes conservats hi ha diverses zones de trinxeres transitables, un barracó de cuines, la torre de telecomunicacions, el refugi antiaeri de l’Estat Major, un refugi elemental, un polvorí, etc. A aquests se’ls sumen els perfils a mida real d’un pilot de la Legió Cóndor i un *Polikarpov I-15 o una placa d’homenatge, entre d’altres. Cal destacar també que tot el conjunt compta amb panells d’informació en diversos idiomes, zona d’aparcament i picnic.
enllaç a Google Maps
Aquesta església va ser construïda al segle XVII exactament al mateix lloc on s’alçava el castell i fent coincidir l’absis amb el de l’església actual. Al llarg del segle XVIII va patir diverses reformes que li van donar la seva actual configuració. El 1740 es va realitzar la portada clasicista que ara veiem. Al seu centre i en una fornícula destaca la imatge de Sant Bartomeu, patró de la població. L’església és de tres naus. Es conserven algunes peces d’orfebreria; entre elles un calze del segle XVI. A més d’espectaculars campanes com la de Sant Bartomeu de 1820 amb un diàmetre de 105 cm, una alçada de 80 cm i un pes de 680 kg, a la torre també trobem el mecanisme que feia funcionar el rellotge de 1892 donant-li corda.
enllaç a Google Maps
L’ermita del Calvari de Vilanova d’Alcolea té 14 capelles al seu voltant i va ser construïda, entre els segles XVII i XVIII, per iniciativa dels franciscans. El Calvari representa la reproducció de l’itinerari del “Via Crucis” de Jerusalem. Així, al peu de la pendent, comença la primera estació amb la seva capella de pedra tallada i dins hi ha una pintura sobre ceràmica on està representada la condemna de la mort de Jesús. A mesura que es va pujant per les parcel·les escalonades recorrem onze capelles, decorades amb ceràmiques d’Onda i l’Alcora del segle XVIII. En arribar dalt, hi ha una explanada on està la capella del Calvari amb el Crist crucificat presidint l’altar major. Aquesta és la dotzena capella. Fora a la dreta, hi ha dues capelles més que completen el Via crucis.
enllaç a Google Maps
¿Sabíeu que l’autopista del Mediterrani segueix, en molts trams, el mateix itinerari que la Via Augusta? Passat i present s’uneixen en algo tan essencial com les comunicacions. Durant el domini romà s’estableix el sistema de comunicacions més perfecte de l’Antiguitat. Es va construir una xarxa de calçades o vies ràpides i segures que servien per enllaçar els punts més distants amb el centre de l’Imperi: Roma. Per ella, passaven funcionaris, mercaders, militars i altres viatgers. El tram que passa per Vilanova d’Alcolea unia Gades (Cádiz) amb Roma. Per aquesta ruta s’hi transportava oli, blat, cavalls, etc. I… que sapigueu que ja existia la senyalització, sí les senyals que ens acompanyen per trobar espais tan especials com aquest. Per exemple, a la partida d’Hostalot, trobem un miliaro o pedra mil·liar, que era una senyal informativa per calcular les distàncies en les rutes de comunicació més importants. Als baixos de l’ajuntament de Vilanova ho podem trobar exposat al públic.
enllaç a Google Maps
Com en l’actualitat quan viatgem, a la Via Augusta es van construir mansions on els viatgers podien descansar o canviar els cavalls. Un servei perfectament establert que assegurava la comunicació regular de correspondència i encàrrecs. La mansió solia tenir planta baixa, rebedor, pati i jardí, habitacions per a viatgers, menjador, cuina i el magatzem. A la primera planta estaven les dependències dels propietaris. Tota una casa rural de l’època. Vilanova compta amb la mansió d’Ildum, a la partida d’Hostalot. Amb una excavació de 600 m², s’han documentat restes arquitectòniques i materials diversos que pertanyen als segles II i III de la nostra era, entre els quals destaca un enterrament corresponent a una dona jove, que tenia una mà situada al pubis, mentre que l’altra sostenia un petit got de vidre.
Experiències
Associació Intermunicipal de Dinamització i Promoció Econòmica de la Plana de l’Arc.
info@planadelarc.com
t. 964 657 032
Oficina de Turisme de Cabanes
Plaça Església, 4
12180 Cabanes
t. 964 657 032
Oficina de Turisme de Vilafamés
Plaça de l’Ajuntament, 2
12192 Vilafamés
t. 964 329 970
Clima a la Plana de l'Arc
©Plana de l’Arc 2026 · web joanrojeski/meetz
Avís Legal Privacitat Galetes